Islas de ocasión

Desde su traslado al nuevo emplazamiento, no había estado en los encants vells. Tenía la impresión que el edificio de Fermín Vázquez, que visto desde la lejanía se muestra moderno y espectacular, no encajaba con el tradicional mercado, y que por fuerza se habría desvirtuado su esencia.

Cuando finalmente he tenido la ocasión de acercarme, me he percatado de mi error. No entiendo de arquitectura, así que no puedo decir si es la concepción del edificio o bien la propia inercia de siglos de paradistas y clientes, pero pude captar el viejo mercado de siempre. El entorno es más cómodo, hay cosas nuevas y otras que han desaparecido: el mercado se transforma con el paso del tiempo, se adapta podríamos decir. Pero la esencia es la misma de siempre.

Salí del mercado sonriendo.

Islas de ocasión

Feria de Bellcaire. Barcelona.

Esta foto pertenece al álbum Social

Anelos

Anelos

Plaza de les glòries catalanes. Barcelona.

Esta foto pertenece al álbum Presente Imperfecto

He escogido un conocido poema de Vicent Andrés Estellés para acompañar la fotografía. Lo podéis encontrar en el «Llibre de meravelles» (en catalán):

PROPIETATS DE LA PENA (Assumiràs la veu d’un poble)

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.