Moltes gràcies, Ramon. Estava esperant la teva opinió amb ganes perquè amb aquesta fotografia he tingut molts dubtes i incerteses. M’imagino que és pel model, el meu pare, una persona alegre i de mirada franca a qui li va caldre fer tot un exercici de meditació per assolir l’estat de tristesa que jo li demanava per a la foto. El cas es que aquesta mirada que va aconseguir és tant nova per a mi, que m’impacta prou com per no poder jutjar la imatge objectivament.
Avui vaig a recollir una còpia en paper a 40×50. M’imagino que en aquest format la imatge encara serà molt més efectiva.
És normal que tinguessis incerteses, coneixes el teu pare i l’has obligat a fer un esforç per aquest retrat, la teva mirada no és de ni de bon tros imparcial.
Desitjo que facis una sèrie d’alegria, on el teu pare es mostri tal com és, aquesta es la foto que has de guardar, perquè el dia que falti, és la que t’acompanyarà per sempre en la teva memòria.
Les fotos familiars són un exemple clar en que el contingut preval per sobre qualsevol estètica. En el meu cas, les acostumo a fer despreocupant-me de la càmera, que sovint sol ser el mòbil, intentant només captar el moment i gaudir-lo. Tot i així, potser si que hauria de plantejar-me fer una sessió més seriosa, encara que em fa por perdre bona part de l’espontaneïtat. Hauria de fer algun invent per a que la gent s’oblidi dels flaixos i la càmera i actuï amb naturalitat … Ja em venen idees al cap … 😀
Caram, Ramon! Quan la meva dona llegeixi el teu comentari … 😀 Ella sempre es queixa que no faig prou fotos a la família, sobretot al nostre fill. Ara te un nou aliat! 😉
Perfecte, poques paraules més es poden afegir, només destacar aquest tall intencionat a la part superior, que ajuda a centrar l’interès en la mirada.
Moltes gràcies, Ramon. Estava esperant la teva opinió amb ganes perquè amb aquesta fotografia he tingut molts dubtes i incerteses. M’imagino que és pel model, el meu pare, una persona alegre i de mirada franca a qui li va caldre fer tot un exercici de meditació per assolir l’estat de tristesa que jo li demanava per a la foto. El cas es que aquesta mirada que va aconseguir és tant nova per a mi, que m’impacta prou com per no poder jutjar la imatge objectivament.
Avui vaig a recollir una còpia en paper a 40×50. M’imagino que en aquest format la imatge encara serà molt més efectiva.
És normal que tinguessis incerteses, coneixes el teu pare i l’has obligat a fer un esforç per aquest retrat, la teva mirada no és de ni de bon tros imparcial.
Desitjo que facis una sèrie d’alegria, on el teu pare es mostri tal com és, aquesta es la foto que has de guardar, perquè el dia que falti, és la que t’acompanyarà per sempre en la teva memòria.
Les fotos familiars són un exemple clar en que el contingut preval per sobre qualsevol estètica. En el meu cas, les acostumo a fer despreocupant-me de la càmera, que sovint sol ser el mòbil, intentant només captar el moment i gaudir-lo. Tot i així, potser si que hauria de plantejar-me fer una sessió més seriosa, encara que em fa por perdre bona part de l’espontaneïtat. Hauria de fer algun invent per a que la gent s’oblidi dels flaixos i la càmera i actuï amb naturalitat … Ja em venen idees al cap … 😀
Caram, Ramon! Quan la meva dona llegeixi el teu comentari … 😀 Ella sempre es queixa que no faig prou fotos a la família, sobretot al nostre fill. Ara te un nou aliat! 😉
Gràcies pel bon consell.