Tarragona.
Aquesta foto pertany a l’Àlbum Present Imperfecte
Vida cúbica
Tag Archives: Blanc i negre
Engrunes granítiques
Les roques d'en Lluc. Arenys de Mar. Maresme.
Aquesta foto pertany a l’Àlbum Paisatges
G55
Plaça de les glòries catalanes. Barcelona.
Aquesta foto pertany a l’Àlbum Social
Mars de xarxa (IV)
Arenys de Mar. Maresme.
Aquesta foto pertany a l’Àlbum Format mig
Illes d’ocasió
D’ençà del trasllat al seu nou emplaçament, no havia visitat els encants vells. Em feia la impressió que l’edifici de Fermín Vázquez, que vist des de la llunyania es mostra modern i espectacular, no encaixava amb el tradicional mercat, i que per força n’hauria desvirtuat la seva essència.
Quan finalment he tingut la ocasió d’apropar-m’hi, m’he adonat del meu error. No n’entenc d’arquitectura, així que no puc dir si és la concepció de l’edifici o be la pròpia inèrcia de segles de paradistes i clients, però vaig captar el vell mercat de sempre. L’entorn és més còmode, és cert, i hi ha coses noves i d’altres que han desaparegut: el mercat es transforma amb el pas del temps, s’adapta podríem dir. Però l’essència és la mateixa de sempre.
En vaig sortir somrient.
Fira de Bellcaire. Barcelona.
Aquesta foto pertany a l’Àlbum Social
Anhels
Plaça de les glòries catalanes. Barcelona.
Aquesta foto pertany a l’Àlbum Present Imperfecte
He triat un poema emblemàtic de Vicent Andrés Estellés per acompanyar la fotografia. El podeu trobar al “Llibre de meravelles”:
PROPIETATS DE LA PENA (Assumiràs la veu d’un poble)
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.