Era de matinada i estava fent fotos al petit embarcador que hi ha a un costat del desaigüe de la Magdalena, a la badia dels Alfacs.
S’hi aturà una furgoneta de feina i en baixà un noi. Es disposava a revisar quelcom a l’embarcador i em trobà amb la càmera en mà; de seguida vam encetar la conversa.
En Quico és un pescador del Delta. Te una petita barca des d’on instal·la un enfilall de gàngils a la badia dels Alfacs. Un gàngil és una xarxa de forma cònica que es deixa sota l’aigua uns dies; en entrar-hi, els peixos queden atrapats.
El Quico, que se n’anava a “xurrar”, que és treure els gànguils de l’aigua per recollir-ne el peix, em va convidar a acompanyar-lo. I dit i fet, ens vam instal·lar a la barqueta, ell feinejant amb les xarxes i jo amb la càmera.
I vam xerrar molt, em va aproximar a la complexa i fràgil realitat d’aquest ecosistema, que ha de combinar els interessos de tota la gent que hi viu i hi treballa: pescadors, agricultors, sector turístic, ecologistes… De com hi afecta l’arribada cada cop més minsa d’aigua dolça i sobretot dels llims, cosa que el fa retrocedir lentament, però inexorable. També dels pesticides dels arrossars, que afecten greument el medi ambient, i de les plagues, com la del cargol poma, que avancen sense remei. De la sobreexplotació, que redueix les captures. D’un model turístic que és encara en gran part per desenvolupar. En definitiva, de les preocupacions de la gent que s’estima la terra de la qual viu.
I va voler el destí que un cop acomiadats ens retrobéssim tot dinant al restaurant del seu germà: Lo pati d’Agustí, a Poblenou, on vaig poder menjar una de les millors paelles al foc de llenya que he tastat mai!
Badia dels Alfacs. Delta de l'Ebre.
Aquesta foto pertany a l’Àlbum Retrat
Magnífica fotografia, que per si sola, fa una precisa descripció.
Vaig amb certa freqüència a Lo Delta, i sempre tinc sentiments contraposats, per una part la alegria de veure un territori lliure, per altre un futur incert.
Moltes gràcies, Ramon. Respecte al Delta, a mi em passa quelcom semblant, per a un fotògraf és un paisatge tant especial que fins a tot arriba a saturar els meus sentits, però per altra banda per a la gent que hi viu el futur és, com be dius, incert, i això m’entristeix.
Los meus cosins Quico i Agustí ? Molt bonic lo text.. la cordialitat del pescador, la casual causalitat, la defensa del medi, la foto i la faena de tots los implicats. Un goig llegir-ho des de Brasil. Gràcies i hasta pronte!