Arenys de Mar. Maresme.
Aquesta foto pertany a l’Àlbum Buit interior
Buit interior (V)
Tagged Blanc i negre, Buit interior, Paisatge urbà. Bookmark the permalink.
Arenys de Mar. Maresme.
Aquesta foto pertany a l’Àlbum Buit interior
Un buit de desesperació. Els negres d’aquesta fotografia son imponents, però en la justa mesura per ressaltar els detalls que amaguen. M’agrada com has col·locat els punts de llum, tot un encert.
Gràcies Ramon! Com que no vull fer-me massa monòton, aquesta és la darrera fotografia que publico de la sèrie buit interior. L’he deixat per a l’última perquè és una mica diferent de la resta i també perquè crec que és la que reflecteix millor el que pretenia expressar amb aquest conjunt d’imatges.
Respecte als negres, tinc certa tendència a usar-los com a element expressiu en les meves fotografies. De fet, alguns companys fotògrafs s’enriuen de mi dient que al centres d’impressió tremolen quan em veuen aparèixer!
Una vegada una fotògrafa prou reconeguda em va dir que les meves eren imatges molt primitives, en el sentit que el fort contrast que tenen li recordava a les dels primers temps de la fotografia i que no m’aniria malament si aprenia a suavitzar una mica l’escala de grisos … Segurament tenia raó, però reconec que sóc del tot incapaç de seguir el seu consell.
Respecte al teu BN, tots tenim unes tendències determinades, però sovint les anem modelant. Com a contrapunt mira la majoria dels BN’s d’aquest blog:
https://sietesombras.es/
Certament en Marcos Ferreiro acostuma a utilitzar un BN que és l’antítesi del meu: contrast molt baix, sense negres ni blancs purs … El cert és que trobo que s’adiu molt a la temàtica de la seva fotografia: imatges intimistes, minimalistes, fins i tot m’atreviria a dir que tenen un cert toc oníric. M’ha agradat el que he vist del seu blog.
És una bona aportació, Ramon, que em fa reflexionar. En el món de la fotografia cadascú pren una sèrie d’hàbits que porten al que parlàvem l’altre dia: la sensació d’estar repetint sempre la mateixa fotografia. Va be que de tant en tant algú t’obri noves portes …
Hola Ferran y moncat.
Siempre me han gustado las fotografías con contraste alto como las tuyas, de hecho durante mucho tiempo también apliqué un fuerte contraste en las mías, hasta que empecé a sentir que me perdía texturas y volúmenes en esos negros. Quizá ahora abuse de todo lo contrario.
Y es cierto lo que dices al final, Ferran, a veces también tengo la sensación de estar repitiendo la misma fotografía una y otra vez. Quizá por eso ahora trato de utilizar también el color, aunque me cuesta bastante reconocerme en él.
(disculpad que no utilice el catalán, no lo domino, mi lengua materna es otra – mi apellido me delata-).
Saludos a los dos.
Bienvenido al blog Marcos, no te preocupes por el idioma, la fotografía va más allá de lenguas e incluso culturas.
Acostumbrado a usar el contraste como medio de expresión, cuando Ramón me presentó tus fotos quedé impresionado por lo bien que funciona justamente lo contrario: el rango tonal comprimido crea una atmósfera que encaja perfectamente con la temática de las imágenes. No puedo más que felicitarte y a partir de ahora estar atento a tu blog.
Como bien dices, es bueno experimentar para romper esta sensación de foto repetida. Yo no me he atrevido aún con el color, pero lo estoy intentando a base de buscar nuevas formas de construir mis fotografías para que transmitan mejor la historia que contienen a quien las observe. Esta última serie que he publicado, Vacío interior, es un buen ejemplo. Estoy relativamente contento del resultado.
Como comentábamos con Ramon hace unos días, lo bueno de no ser profesionales de la fotografía es que podemos aprender a base de experimentar y acertar o equivocarnos una y otra vez, sin tener que rendir cuentas más que a nosotros mismos.