Una de les característiques de la comarca del Maresme són els rials. Breus conques fluvials estacionàries, generalment seques, però capaces de transportar quantitats enormes d’aigua quan hi ha tempesta. Sobretot a la primavera o la tardor.
Precisament el seu caràcter estacionari ha propiciat des de temps remots el seu ús com a via de comunicació. Aquest fet, juntament amb l’auge de la construcció durant el darrer terç del segle XX, n’ha comportat la degradació de la majoria, fins a l’extrem que actualment és impossible trobar-ne cap sense urbanitzar, encara que només sigui parcialment.
En el terme d’Arenys de Mar trobem el rial Llarg. No és un rial agradable per a passejar o relaxar-se, ja que és completament asfaltat i la vegetació brilla per la seva absència. Tot i així és un paratge que personalment em desperta tota mena de pensaments: mai em deixa indiferent.
El rial Llarg fou transformat per l’home, destruït, podríem dir. Per les restes que queden de murs i portals, com els que apareixen en la fotografia, que pertanyen a una antiga finca on conreaven tarongers, aquest degué tindre el seu moment d’esplendor. Esplendor que com tot el que és humà, fou efímer, passatger.
Avui ens trobem un paratge dessolat, ruïnós i per a mi, símbol del nostre comportament com a espècie.
Arenys de Mar. Maresme.
Aquesta foto pertany a l’Àlbum Present Imperfecte